Fons marí

Era un dia d'agost a la cala d'en Xic, a tocar de les platges de Comte. Els raigs de sol s'escolaven sense pietat entre les escletxes d'un cel enteranyinat. Tot i això, eren bastants els turistes que hi havien acudit per refrescar-se en aquelles aigües clares i transparents. Aquell dia, però, les ones anaven i venien trapelles, i més d'un banyista es mostrava prudent abans d'abalançar-s'hi.

Sortosament el monticle on hi ha un petit recer en forma de cova era lliure i cap transeünt havia reparat a ocupar-lo. Ell s'hi va allargar com d'habitud i es va aixoplugar tant com va poder d'aquells irreverents tentacles solars. L'ombra projectada li oferia un fresc microclima i la brisa li acaranova cada porus de la pell. Va sentir un sobtat benestar, i va inspirar profundament. Va repetir la mateixa acció fins que els ulls se li van tancar, la foscor inicial va anar emblanquint-se i els batecs del cor anaven fent-se cada cop més imperceptibles, espaiats i compassats...

Quan va despertar, el sol havia començat a davallar i li escalfava agradablement part de les cames i el tors. Es va incorporar com qui acaba de dormir un segle i va adreçar la seva atenció cap aquell horitzó que romania inalterat.

A la vora, va aparèixer, esvelta, ella. Es mostrava vacil·lant i temorosa sense atrevir-se a entrar a l'aigua. Ara ficava un peu fins al genoll, ara reculava precipitadament quan sentia que alguna ona entremaliada amenaçava la seva verticalitat. Els llavis d'ell van esbossar un somriure en contemplar aquella simpàtica escena.

Finalment, va decidir atansar-s'hi. Quan va arribar a la seva alçada, la va mirar als ulls i li va somriure: “Hola. No tinguis por. Aquestes aigües, encara que no ho sembli, no t'engoliran avui”. Ella li va correspondre el somriure i, llavors, ell va continuar: “Mira el mar, observa les ones. Si t'hi fixes, tenen un comportament coherent com les notes musicals d'un pentagrama: un temps i un moment”. Aleshores, ella va tombar la vista novament cap al mar i, com si comptés els segons que la darrera ona els dedicava, va reblar: “Sí, ja sento la simfonia”. Li va picar l'ullet i, alhora, van endinsar-s'hi decididament. “Ara!” va exclamar, ell. I ensems es van capbussar en aquella ona que els va semblar, llavors, la més amable i coneguda de totes les ones possibles.

La força del corrent els va acompanyar cap a una zona segura i, quan van tornar a treure el cap, ell la va poder observar com reia exultant mentre suraven plàcidament lluny del petit rocam marí de la vora.

Com una soca

Ella fregava la quarantena. Els seus cabells auris eren llargs fins als malucs, entortolligats a la nigeriana, i el color de pell denotava el seu gust per plaents banys de sol. El seu rostre era llis i suau, de faccions acurades que només es veien interrompudes per unes fines arrugues d'expressió. Tenia els ulls blaus, grans i allargats; el nas, fi i punxegut, i els seus llavis molsuts convidaven a robar-li furtivament ni que fos un tast de petons. El seu cos, tot plegat, traspuava una sensualitat captivadora i reflectia hores de dedicació.

Aquella nit era la seva primera cita, i ell va passar a buscar-la.

Van fer cap a Can Tixedó, un Art & Cafè allunyat del nucli urbà, ubicat a Forada, un bonic llogaret rural.

De camí, ella no aturava de parlar en el seu italià de l'Abruzzo. Li va donar temps a explicar-li que la seva darrera parella, un futbolista professional, va morir d'un infart feia sis anys, i que, des d'aleshores, la seva vida ja no havia tornat a ser igual, que no havia tornat a enamorar-se ni a conèixer ningú que li fes perdre el món de vista. Aquest fet semblava que li havia revifat un antic trastorn anorèctic i, per si això fos poc, a més a més, ara patia d'insomni. El seu fill vivia feia anys amb els seus pares, i ella, propietària d'una empresa dedicada al comerç, feia temps que havia delegat totes les responsabilitats en un parell d'assessors comercials per a dedicar-se a viatjar pel món i conèixer noves cultures, nous indrets...

Per fi, van arribar al restaurant.

Quan li va caure la bossa de mà, ell li va suggerir que es tranquil·litzés. Tot d'objectes van quedar escampats pel terra i, entre aquests, alguna capsa de benzodiazepines i antidepressius. La va ajudar a recollir les coses i va sentir un cert rubor, com qui envaeix la intimitat d'algú.

Feia una nit serena i tranquil·la. Es van asseure en una taula de la terrassa que els va permetre gaudir d'un cel clapat d'estels. Realment s'hi estava a pler. El sopar va transcórrer de manera animada i van bromejar llargament. El rostre d'ella, a poc a poc, es va anar relaxant i el seu somriure encisador va començar a brollar de manera espontània. Llavors, ell va aprofitar per agafar-li'n, primer, un dit; després, dos, i per últim, li va estrènyer acuradament tota la mà. I ja no la hi va soltar.

No va passar res.

Aquella nit, però, ella va dormir com una soca d'olivera. I ell, també.