Vodka i Tina

Vodka té disset anys. Té artrosi i té l'espinada arrupida pel pas dels anys. Amb prou feines s'aguanta amb les extremitats del darrere. També té una cardiopatia, cataractes, està mig sorda, esdentada i estossega a tota hora a causa d'un emfisema. De tant en tant, li sobrevé alguna absència i es queda quieta en qualsevol lloc, dreta, desorientada, vinclant-se lleugerament a un costat i a l'altre, com si fos un arbre a punt de caure. Vodka fa un parell de dies que refusa el menjar. També ha deixat de beure, i fa dies que ha intuït que ja li ha arribat l'hora.

Tina té quaranta-dos anys. Va perdre la feina fa catorze mesos i viu sola amb la seva gossa.

Tina torna a casa, sola. Un dia més, amunt i avall, entregant currículums. Avui el dia ha estat especialment dur. Es dutxa, i s'entreté a sota l'aigua calenta més del compte. Plora. Es repenja a la paret, es refà i en surt.

Tina s'eixuga davant el mirall. I els records s'amunteguen al cap. Es posa crema hidratant i la reparteix acuradament per tota la faç. S'acosta al mirall i es palpa a poc a poc, com si no acabés de creure que la de davant fos ella.

Vodka observa, ajaguda, la seva mestressa des del seu bres, que se li aproxima encara sanglotant. Tina s'inclina i amanyaga l'animal per a fer-li veure que ja hi ha tornat.

Vodka aixeca el cap, examina la Tina fixament, i l'ensuma. Sembla com si es detingués un moment en els seus ulls vidriosos. Aleshores, Vodka, s'incorpora tot d'una. Primer, es dreça sobre una de les seues fines potes del davant; després, sobre l'altra. Sembla com si s'ho repensés, però finalment, amb un darrer impuls, eleva el llom i aconsegueix posar-se de quatre grapes. Estossega lleugerament, s'acosta a la cara de la Tina i la torna a olorar. Tot seguit, comença a fer-li tendres llepades per tot el rostre i li eixuga un parell de llàgrimes tardanes que li lliscaven galtes avall.

Després d'un instant d'indecisió, la gossa fa un cop de cap, es dirigeix cap al bol del pinso i de l'aigua, menja i beu. Primer, d'esma; i després, més animosament. La resta de la tarda l'han passada juntes, submergides davall d'una flassada, i fent-se moixaines l'una a l'altra.

Inesperadament dringa el telèfon: “Sra. Martín? Bon vespre, sóc Jaume Currier, cap del departament de recursos humans [...]. Veurà... Tinc aquí davant un currículum seu...”